El cigronet i el follet - Un conte d'aniversari

Hi havia una vegada, concretament un 25 d'Agost de 1964, que va néixer sense voler un nen molt especial. Els metges no havien vist mai res semblant i van pensar que moriria: el seu cor era el doble de gran que el dels altres nens, tant, que li sobresortia del pit. Però no va morir, no. 

El dia que va néixer, la seva mare Isabelita i el seu pare Josepet van decidir que s'estimarien aquell nen tingués la forma que tingués, li dirien Manelet i el convertirien en un home bo. 

A mesura que s'anava fent gran alt i fort, el nen, a qui els seus pares i amics anomenaven irònicament “Manelet el Cigronet”, juntament amb el seu germà petit, a qui deien “Santiaguito Piolín” es va fer famós a l'escola per la seva intel•ligència i bon sentit de l'humor. 

De vegades, els altres nens reien quan veien que sota el pit de la samarreta s'endevinava alguna forma estranya i això feia que en Manelet s'entristís una mica però en Piolín no li donava temps per pensar en els altres, entre els dos planejaven i feien moltes entremaliadures. 

El dia de la seva primera comunió, mentre els seus pares ballaven i en Piolín estava discutint amb els cambrers sobre el sentit de la existència dels cacahuets, en Manelet va veure com un ésser diminut passejava per entre les cadires i les taules tot robant menjar, i quan va notar que l'estava mirant, va fugir per una porta cap als lavabos. En Manelet, encuriosit, el va seguir. 

Quan el va trobar, el va veure assegut sobre una tassa de vàter, comptant tots els tresors que havia aconseguit. No va fugir d'ell en veure'l, sinó que se'l va quedar mirant. Els seus ullets eren curiosos i cobdiciosos, i es van quedar aturats una estona en la seva mà esquerra. “Hola noi”- va dir- “Sóc el Follet dels Desitjos. Puc fer qualsevol desig realitat si em dones un bon tresor a canvi”. Al principi, en Manelet, no s'ho va creure. 

Però parlant i parlant, al final, el Follet el va convèncer. Era prou gran com per raonar, i li va demanar al Follet que li amagués el cor per tal que la gent no es rigués més de la forma curiosa del seu pit. I, dit i fet, el Follet va posar una mà al pit d'en Manelet i aquell cor es va moure d'una manera dins del cos que ja mai més es veuria a primera vista. A canvi, va donar al Follet l'anell d'or que habia rebut aquell mateix dia. Varen passar uns anys i en Manelet va convertir-se en Manel. 

En Manel era un noi normal, si no tenim en compte que, juntament amb en Santi (ja ningú s'atrevía a dir-li Piolín excepte en Manel), eren els nois més alts del barri i, potser, de la ciutat. A la seva època d'institut, va començar a desenvolupar dues passions: l'esport i la música. Amb una colla d'amics jugava a bàsquet i encara que no guanyéssin sempre, s'ho passava molt bé. A més, amb uns petits estalvis que tenia es va comprar una guitarra amb la que intentava enamorar les noies del barri tocant el “Romance Anónimo” (Encara que només enamorava a la seva mare Isabelita). 

Però l'institut no era el que volia. Tenia ganes de ser independent, de poder comprar-se coses, ser l'amo de la seva vida. Volia una feina. 

El Follet va tornar a aparèixer per aconseguir els seus somnis. Aquest cop li va dir que havia de renunciar a viure les seves passions, si volia tenir una feina. 

Així que, com a mostra de sacrifici, li va demanar la pua de la seva guitarra. Ell s'encarregaria de saber si li feia cas o no. 

En poc temps, en Manel treballava a la Caixa de Terrassa. Les estones que tenia lliures les passava en bona companyia. El cert és que, encara que tingués el cor ben amagat, en Manel tenia tanta cara de bona persona que ningú podia desconfiar d'ell, i feia molts i molt bons amics. 

De vegades sortia per les nits amb colles diferents: alguns de l'institut, altres de l'escola, altres que eren amics d'amics i s'havien fet més amics... 

Un dia, el seu amic Manolín va aconseguir que la colla pogués entrar al castell en el que es celebrava el Ball de Princeses. 

En Manel es va fixar en... en totes, però la que més li va cridar la atenció era una que lluïa un vestit blau, que no parava de riure amb les seves amigues i que, quan es va adonar-se de que l'estava mirant, en comptes de girar-li la cara com quasi totes, va somriure-li amb timidesa. En aquell moment, el seu cor, que ja era gran, es va inflar com un paó. Li va preguntar a un dels convidats el nom d'aquella princesa i aquest, mirant-lo amb fàstig¡ perquè ni en Manel ni els seus amics anaven ben vestits per una festa de gala, li va dir que aquella era la princesa Anna, filla del rei de Roma. 

Quan els balls van començar, en Manel es va fixar que el Follet dels Desitjos es passejava per sota les faldilles de les princeses, i el va començar a perseguir fent el ridícul més gran que havia fet fins ara: aixecant faldilles, ajupint-se sota les taules fent caure el sopar per tot arreu... Finalment el va enxampar, com no podia ser d'una altra manera, als lavabos del castell. 

Va demanar-li, siusplau, que li aconseguís el desig de conquistar la princesa Anna, que faria el que fos, li donaria qualsevol tresor que volgués. El Follet, somrient, va dir: “Manelet, Cigronet, quant de temps sense veure't, i ara em demanes quelcom molt més difícil que l'últim cop. Està bé, accepto el tracte. Ara no vull res de tu, però quan vulgui, vindré i et demanaré un favor i no podràs dir-me que no”. 

En Manel, ja més segur de si mateix, va córrer cap a la pista de ball on era la princesa i, apartant bruscament a una noia del seu costat, va mirar-la als ulls i li va demanar de “sortir” amb ell. Els ulls esbatanats de la princesa el miràven amb sorpresa i una mica de por, i com que tothom els mirava, va posar-se vermella i va fugir cap al jardí del castell. 

En Manel, irat perquè el Follet no havia complert el seu desig i perquè tothom havia vist el ridícul que havia fet, va decidir marxar de la festa. Quan estava a punt d'agafar la seva Vespino, va notar que algú el mirava. Es va girar, i a uns tres metres d'ell, mig amagada, estava la princesa Anna, que es va enrojolir quan va veure que la mirava. No cal dir que n'Anna li va dir que sí, i durant un bon temps van ser la parella més maca de tota la ciutat. 

Un temps després, el dia del seu casament, el Follet va tornar. En Manel havia anat a fer pipí i volia anar ràpidament a la pista de ball amb la seva dona, però el Follet no el va deixar: “On vas, Cigronet?” -Li va dir - “Tenim un compte pendent, tu i jo. Si no vols que la princesa Anna abandoni la festa i no torni a veure't mai més, m'hauràs de tornar el favor que et vaig fer. Aquest cop, ja tens una bona feina a la caixa. Vull diners. Vull que em donis sempre un 20% del que cobris al mes, ho deixaràs en una capseta vora la llar de foc, i ho recolliré quan no hi siguis”. 

És clar, el pobre Manel ja no podia fer-se enrere. Estimava l'Anna com no havia estimat mai ningú, i només el fet de pensar que l'abandonaria li feia tant de mal el pit que pensava que d'un moment a un altre cauria mort. Així que els anys següents varen passar amb menys diners del que guanyava, però sense que els manqués de res. 

Van anar a viure al castell de la princesa Anna (en Manel es va sorprendre en veure tants posters d'els Beatles en un castell) i anaven cada diumenge al Sosiego a menjar paella amb els pares d'en Manel i en Santi. Passats uns anys del casament, i després de descobrir que la seva sogra era en realitat una espia internacional que havia estat empresonada per tràfic de receptes de cuina, en Manel i l'Anna van tenir una filla i després un fill. 

Ella va heretar la passió dels seus pares per la música, i ell va créixer i créixer i créixer fins esdevenir un molt bon jugador de bàsquet, ja que els seus poders telepàtics feien que no li calgués parlar per tal que els altres jugadors sabessin què volia fer. 

Es deien Èlia i Dani. El dia del bateig de l'Èlia, a Can Coll, va assistir molta gent: Els seus pares, que venien de la mà, somrients, el seu germà Piolín, la seva sogra disfressada de sofà, el seu tiet Evaristo, que cada cop perdia més pèl i ho dissimulava posant-se un niu d'ocells al cap, tots els seus cosins i amics, i la família reial: els germans de l'Anna. 

La seva germana Carmen portava al seu costat els seu fill que semblava una boleta pèl-roja. Al convit, va tornar a veure el Follet, i com ja era costum, va anar a demanar-li un favor, aquest cop, però, més temerós del que pogués demanar-li a canvi. El Follet li va demanar, a canvi que la seva filla es convertís en una princesa tan bella com la seva mare, un favor massa gran: el Follet volia el seu cor. 

En Manel es va negar i el Follet, irat, li va dir que llavors la seva filla es convertiria en una bruixa que sempre li portaria la contrària. 

No el va tornar a veure mai més.

Se li va passar aviat la por perquè en aquell moment va arribar al lavabo corrents la seva sogra disfressada de senyor amb bigoti i li va dir que anés corrent al menjador, que els seus pares tenien una notícia important a anunciar. 

I allà estaven, dempeus, anunciant que els havia tocat un viatge al voltant del món en globus, i que marxarien al dia següent. I tothom va sentir-se feliç per ells i va aplaudir, i en Manel es va oblidar completament del Follet. 

Cinc anys després, quan l'Èlia encara era una nena molt tranquil•la i el Dani encara no havia dit la seva primera paraula (tot i que, no se sabia com, tothom sabia què li passava pel cap), la seva mare va tornar del viatge, una mica trista. 

“Manel, Santi, no us poseu tristos pel que he de dir ara: el vostre pare no tornarà. Quan érem al Tibet, va venir una forta ventada que ens va desequil•librar el globus, i vam anar a caure just davant d'un grup de monjos. Jo em vaig fer mal a l'esquena, però al vostre pare no li va passar res. Ens van oferir ajuda i la vam acceptar. Vaig passar tres setmanes al llit, amb tots aquells homes tenint cura de mi. 

El vostre pare, cul inquiet de mena, no podia estar-se de xafardejar com vivien aquells monjos, i va fer-se amic de tots, que aviat li van demanar que els arreglés una ràdio vella que s'havia deixat un escalador, que els ensenyés a ballar sardanes... total, que quan jo ja estava recuperada, ell no va voler marxar. Va dir que ja éreu prou grans i que jo era prou forta, i que no ens passaria res”. 

En Manel, trist, va desitjar no haver fet enfadar aquell cop al Follet, perque l'únic que volia ara era poder tornar a veure al seu pare i saber que estava bé. 

Però no va aparèixer. 

Vigilava sempre la capsa dels diners esperant veure'l aparèixer per endur-se'ls, però quan parpellejava ja no hi eren. 

Va passar el temps i, encara que per fora era un home bo i agradable, per dins va començar a canviar: la feina el cremava, la militància als Verds (un grup de teatre amb el que es disfressava de superherois ecologistes) no servia de res. 

Quasi ni tenia temps per veure com creixien els seus fills. Va decidir fer un canvi brusc. Amb el temps, va aconseguir a poc a poc ésser el seu propi amo. 

Quan el Dani i l'Èlia ja anàven a l'institut, va crear, juntament amb un amic seu conductor de carros alats, la seva empresa, MATE. Va ser com una llumeneta que a poc a poc anava esvaïnt els records dolents. 

Ningú a casa es va sorprendre que l'Èlia volgués estudiar a la Facultat de Màgia, ni que en Dani comencés a desenvolupar telequinesi per agafar les magdalenes de l'esmorzar. 

L'Anna i ell estaven molt orgullosos dels seus fills, encara que amb una discutissin molt i amb l'altre no hi hagués manera de fer que parlés. 

De sobte, un dia, el cor del Manel va començar a fer-li mal, i totes aquelles coses oblidades van sortir a la llum. Se sentia trist i no sabia per què. I es va posar malalt. 

L'Èlia el va escoltar de casualitat parlant en somnis sobre el Follet. Al dia següent, esmorzant, li ho va comentar. En Manel es va posar tot vermell, i va ser llavors quan la seva família va descobrir el seu secret. 

Els hi va explicar tot: Des d'el dia de la comunió fins el bateig de l'Èlia, i les pors que havia tingut, i els desitjos que havia demanat. 

-Doncs quina sort que no vas donar-li el cor, papa, quina “xorrada”, jo hagués volgut ser bruixa igualment 

-I A LA IAIA SEGUIRIA SENSE AGRADAR-LI COM PORTES EL CABELL -Va dir el Dani, telepàticament. 

-¿M'estàs dient que et creus que jo només et vaig dir que sí per no sé quins poders d'un bitxo que t'ha estat fent mal tot aquest temps? ¡Quina bajanada! ¡Ni se m'hagués ocorregut abandonar-te al casament, tonto! 

En Manel dubtava. No tenia clar després de tot si aquell dimoni de Follet tenia aquells poders que deia tenir. 

I, de cop, es va sentir una mica millor. 

-Mmm ¡Espereu! Em sembla que he llegit sobre això. Papa, obre't la camisa un moment. L'Èlia va posar un dit sobre el pit del Manel i, a poc a poc, com a càmera lenta, va sortir una pedra punxeguda que va caure sobre la taula.

-Vés per on, sembla que el que estudio serveix per alguna cosa. Us ho explico? 

Tots varen escoltar, entre sorpresos i avorrits perquè les bruixes no saben explicar les coses sense pensar que tots saben el que elles saben, la teoria de l'Èlia. 

Segons ella, aquell Follet, el dia de la seva comunió, va posar una petita part d'ell dins el cor d'en Manel. I va anar creixent a mesura que ell creia en els seus poders, però quan li va negar l'últim favor, va desaparèixer. Si més no, la part visible. 

Aquell Follet només n'era en tant que en Manel li donava poder. 

Si hagués continuat donant-li, s'hauria apoderat del seu cos i s'hauria convertit en el seu amo. Però a mesura que va fer la seva vida i es va anar oblidant d'ell, va anar perdent força. 

-Suposo que aquesta depressió és fruit d'una fiblada de la part seva que era dins teu. Però mira, no té res a guanyar. En realitat, totes aquestes coses les vas aconseguir tu. Si no, ¿què hi fa que ara estiguis mirant l'anell i la pua? ¿Què més dóna que ara tinguis un altre cop el cor mig enfora? ¿Estàs d'acord amb mi, ara, de que tu ets el teu propi amo? Per cert, Papa, no ho recordava... Feliç aniversari!