Tornem als carrers?

Al voltant de l’acte conjunt de les entitats sobiranistes ahir a l’Arc de Triomf, no puc estar-me de fer alguns comentaris.

Vull partir de la base que les catalanes i catalans, tenim drets, entre ells el dret a defensar-los aferrissadament i  amb perseverança. En aquest sentit res a dir. Tant de bo els carrers tornin a ser nostres.

Dit això.

Al respecte de la tendència que te tothom a voler extraure només el positiu de les seves coses, no em sembla ni útil ni convenient. Mes aviat em sembla ridícul i contraproduent. I malgrat el d’ahir era un acte conjunt de 7 entitats, i es va voler carregar la culpa en exclusiva als partits polítics independentistes, tot el moviment independentista ha d’assumir la seva part de culpa. TOT.

I no crec que es tracti de la tant reclamada UNITAT d’acció. Es tracta de les desconfiances generals que es van generar (es digui el que es digui) des del 3 d’Octubre del 2017. La gent desconfia d’uns i altres. La gent desconfia de discursos i relats que semblen tan fets a mida com els del Partido Popular o VOX. I es que no cal “construir relats”. Cal ser honestos i clars. Es la forma de guanyar confiança. I de deixar-se dels egos i personalismes de totes les persones que diuen liderar partits i entitats. Honestament, i crec que es una condició humana que els i les catalanes portem a l’excel·lència, la sensació de que totes les persones que hi ha als diferents capdavants son un pel messiàniques i els interessa més ser ells o elles, que el propi bon fi de les seves accions, es cada vegada més extensa.

També hi ha un aspecte que te a veure amb la posada en escena. I posaré l’exemple de l’actual President de l’ANC. Podria parlar de la majoria dels que van llegir el manifest, però el bo d’en Lluís Llach no em sembla el millor “engrescador” del mon. Quan deia allò de que cal que deixem de llepar-nos les ferides, em va fer talment la impressió de que se les estava llepant en aquell mateix moment.

No sé si es possible trobar líders engrescadores que no caiguin en el messianisme. Potser el mateix fet de que en el dia de la nostra Diada, el que celebrem sigui una enorme derrota, ja diu molt de nosaltres.

D’altra banda, ens trobem en un moment de clara incertesa a nivell global. Amb tothom cridant consignes sense parar-se a pensar en el que realment signifiquen.

I ho enllaço per acabar. Per que algun dia pugui reeixir la tant anhelada República Catalana, haurem de ser capaços d’estimar a la resta de pobles de l’Estat Espanyol. Hi ha gent a l’estat que està en condicions de simpatitzar i entendre les causes justes. La nostra ho és. Però no tancaran files amb nosaltres si som tant miserables de no fer callar, o com a mínim no reprendre’ls als que criden allò de Puta Espanya. A mi em fa mal quan sento Puta Catalunya. Si ens posem a la seva alçada som tant feixistes com ells.

No podem ser ni Trump ni Maduro, ni Nethanyahu ni Putin ni Xi Shin Pin. Ni Macrón, ni Abascal, Nuñez Feijoo, ni Yolanda Díaz ni Pedro Sánchez. Ni Jonqueres ni el President Puigdemont. Ni utilitzar els seus assessors d’imatge i comunicació (que només miren per ells).

Si volem tenir alguna oportunitat de ser escoltats, hem de recuperar el millor de la forma de ser de les generacions passades. Seny i rauxa. Avui més que mai es necessari el sentit comú i el coneixement. Tenir coneixement és d’una banda conèixer del que és parla i es vol fer, tenir clar com fer-ho, ser molt transparents i deixar participar lliurement a tothom.

A mi m’agradaria veure respectats els drets dels catalans i catalanes mes aviat que tard. I precisament per això crec que hem de ser molt respectuosos amb els criteris, els mètodes, els adversaris i, molt especialment amb aquells que sense ser-ho, encara no s’atreveixen a ser simpatitzants. Aquí i a fora.

Si els carrers han de ser nostres ho han de ser de veritat i des de la veritat.